«La part bona de l’art és que s’adapta a qualsevol espai». ÚS Barcelona

L’ÚS Barcelona, que tindrà lloc als Encants Vells aquest dissabte 1 de febrer, és un nou concepte d’esdeveniment que ha demostrat que, tot i amb poc temps, les coses es poden fer bé si hi ha una bona base al darrere. Poblenou Urban District s’ha trobat amb en Marc Garcia, coordinador general de l’esdeveniment, perquè ens expliqui en què consisteix el festival, d’on ve, què hi podrem trobar i d’on n’ha nascut la idea. Parlem de Persianes Lliures, de Barcelona i de Madrid, de «Murs Lliures», de la importància d’establir sinèrgies entre l’art i l’espai i entre l’art i el públic. I, com qui no volgués la cosa, acabem parlant de l’ÚS, tot entenent que això no és un fi, sinó un punt més de partida.

Arribem als Encants Vells després d’unes quantes peripècies. Portes tancades, encara, i un solar magnífic on veiem un artista, al fons, dibuixant una espècie de medusa a un mur. Ens comencem a imaginar la distribució de l’espai, encara nu, i divisem la caseta, al fons, on realitzarem l’entrevista amb el Marc. No se’ns passa per alt com han arribat fins aquí, d’on ha sortit aquesta idea tan potent, en aquest espai que és aquí però que ningú ha vist, fins ara, com res més que un espai buit. Sabem que hi ha una feina d’anys darrere del que ha acabat propulsant l’ÚS Barcelona. Li preguntem, només asseure’ns, sobre l’inici de tot plegat: «Portem cinc anys en una associació sense ànim de lucre, i portem cinc anys intentant buscar espais on poder pintar» –comença, resolt- «i hem anat impulsant diferents projectes al llarg dels anys. Per exemple, ‘Persianes lliures‘, que era una pàgina web on els comerciants cedien les seves persianes als artistes, que nosaltres convertíem en murs legals. En només un mes ens van arribar 1.500 persianes. La problemàtica va venir més endavant, quan l’Ajuntament se’n va assabentar el mateix dia que ho fèiem a través de la televisió… I clar, hi havia coses que s’havien passat per alt, com el fet que una persiana forma part d’una façana, i que tot forma part d’un tot, que hi ha una normativa urbanística a Madrid… I a partir d’aquí ens van començar a multar».

Ens interessa què van fer aleshores. «Doncs vam anar a Madrid, perquè aquesta normativa existeix només a Barcelona, a pintar. I alhora vam començar a fer accions socials, com pintar a Sant Boi, o a la presó… I vam anar fent una sèrie de projectes per generar la consciència que aquesta gent té una capacitat de creació i té una força que no tothom té. No són qualitats que tingui tothom a l’hora de fer una feina, això és ben clar. A partir d’aquí vam començar a treballar amb l’Ajuntament de Barcelona des de Participació Ciutadana, sobretot amb la intenció de buscar murs. Després vam trobar-nos amb Murs Lliures, que encara continua». On es poden trobar, aquests murs? «Aquí a Glòries en tenim un… Després Pere IV amb Veneçuela i Pallars n’hi ha un altre de 250 metres lineals… I el de tres xemeneies… I ara, per últim, n’obrirem un aquí a Diagonal, a Sant Martí.» 

Preguntem al Marc en què consisteix exactament el projecte Murs Lliures. «El projecte bàsic és democratitzar l’art, que qualsevol persona que tingui ganes d’accedir a pintar -no cal que sigui graffiter- ho pugui fer. No cal un esborrany, per exemple. Tu demanes un permís a través de la pàgina web i hi vas, pintes, fas una fotografia i la puges a la web. I d’aquesta manera, també tenim un recull del que va passant a Barcelona. Amb el permís també tens una assegurança de responsabilitat civil, perquè ara comencem a tenir murs de gran mida… I si tinguessis cap incident, almenys podem cobrir-te a nivell legal. Aquest és un dels projectes que tenim, i és el que podríem anomenar «funcionament ordinari» de l’associació.» Però això no és l’únic que fan, perquè altres parts del projecte que es centren en potenciar altres plataformes de difusió d’art, com Color Trucks, «que són uns camions dels quals en pinten els laterals i van amb un GPS. A través del mòbil, pots anar veient a quina part de la ciutat es troben… A vegades els acabes localitzant a Andorra» (riures). «Amb això també hem convertit el projecte en la primera galeria mòbil que pots trobar a la ciutat.» La gràcia és reinventar-se i trobar projectes per promocionar els artistes d’aquí. Tot i així, també hi ha una part important de conscienciació ciutadana, especialment dirigida als més petits. «Hi ha dues línies: la de buscar els murs i l’altra, que porta el Roger, que són tallers a les escoles. Per exemple, les de Sant Martí: la Catalònia, la Marquina… I l’objectiu és fer tallers amb els nens, tan pràctics com teòrics.» I com seria això? «Mira, et poso un exemple: ell és l’alcalde, tu ets graffiter i jo sóc un botiguer. El Graffiter m’acaba de pintar la persiana. En quin conflicte ens trobem? Nosaltres no els diem què està bé i què està malament, i ni molt menys els adoctrinem, però almenys quan surtin al carrer tindran una idea de la responsabilitat que representa sortir al carrer a pintar«. 

A un cert punt de l’entrevista, el discurs del Marc condueix inevitablement a l’ÚS Barcelona en sí. Li preguntem què s’amaga rere el nom de l’esdeveniment. «La idea principal és donar ús a un espai. En aquest cas, estem donant una funció a espais que estan en desús de forma temporal. El nom de l’esdeveniment ja respon a aquest concepte: donar ús a un espai, a coses. Utilitzar Barcelona«. Ens sorprèn d’on ve aquesta reticència a anomenar-lo ‘festival’, quan aparentment sembla tenir-ho tot per propiciar-ho: música, artistes, públic, un espai delimitat on dur-ho a terme. «El nostre esdeveniment no és un festival ben bé, sinó que és un esdeveniment puntual; almenys de moment. Definir-lo no és senzill. Si l’any que ve el repetim sí que ens agradaria que ho fos. Però bàsicament la nostra idea és fer una acció anual, i que aquesta acció sigui mòbil, buscant espais que permetin ser utilitzats, encara que només sigui una vegada. La part bona de l’art és que s’adapta a qualsevol espai. Crec que aquest és el repte més interessant pels artistes: «disposem d’aquest espai. Què pots fer amb ell?». Arribar a un lloc i proposar alguna cosa només veient l’espai és un desafiament per un artista«.

La gestació d’un esdeveniment així, moltes vegades, també ve donada per una sèrie de circumstàncies: «A nivell d’ÚS, des de l’Ajuntament se’ns va proposar dinamitzar l’espai, a principis de novembre. A una proposta de fer una trobada per pintar, vam presentar una contraproposta d’un esdeveniment de gran format, que ha resultat ser l’ÚS. La idea era combinar diferents disciplines, també per potenciar la interacció entre ciutadà i artista«. El Marc deixa clar vàries vegades que, de fet, això és el punt de partida que marca la diferència del que ja hem vist prèviament a Barcelona: «Pel nostre esdeveniment nosaltres vèiem que hi ha molts festivals a Barcelona que són d’altíssima qualitat, però en molts d’ells la gent no hi participa. Això és el que hem intentat potenciar«. La interacció és vital, insisteix. «El fet de pintar al carrer té una certa limitació, perquè tu, com a públic, pots mirar-ho, fer una fotografia i prou. Ho veus, però no hi afegeixes res, no intervens, no estàs aportant res a la ciutat, cap tipus de participació. El que diferencia el projecte és que hem volgut potenciar una sèrie de dinàmiques i uns certs artistes que creiem que poden aportar coses, perquè interactuen amb el públic, o es s’elaboren a partir d’interaccions amb el públic, o només poden existir si hi ha públic. La idea era fer el pas amb aquests diferents graus d’implicació: des de construir una obra, o a fer un graffiti amb tu i els teus fills en un espai de murs lliures, amb participació ciutadana, a través dels workshops i les xerrades… per crear o explicar el que està passant a la ciutat des de diferents punts de vista. Com que bàsicament seran artistes, la nostra idea era mostrar quina visió pot tenir un artista de l’espai públic, i com hi pot interactuar. I el públic respon en conseqüència».

També ens encurioseix què vindrà després, què s’espera d’aquest esdeveniment, i si hi cap pla de futur. «Farem aquest esdeveniment, i hi haurà inevitablement una resposta per part de l’Ajuntament i per part del públic. Estem esperant veure què passarà després. En aquest cas tenim el suport d’Urbanisme i Cultura, i volem veure com respira el projecte, i si es crea una bona sinèrgia entre ells, perquè creiem que unir l’art amb l’espai és una iniciativa molt positiva per la ciutat. Valorarem el resultat a nivell cívic, i intentarem establir una continuïtat amb la filosofia de l’esdeveniment, ja sigui amb el mateix format o altres formats diferents, no ens hem tancat a cap proposta. El que serà és partir de la idea d’actuar a qualsevol lloc a través de l’art«. A Poblenou Urban District ens plantegem, però, què implica un després, sobretot en el món del graffiti, on gairebé tot té data de caducitat. També volem endinsar-nos en el discurs sobre Barcelona. Què pot oferir una ciutat com la nostra, on gairebé tot és condicionant? «Bé, la part bona del projecte és que tampoc hem hipotecat l’espai, perquè no a tot arreu es pot pintar. La gent es troba còmoda amb el sistema que és efímer: potser un artista realitza una obra, i el mes següent hi passa per davant i ja no hi queda res. La realitat de Barcelona inclou un pla urbanístic molt concret amb un disseny molt concret; per exemple, el cas de l’Eixample, que és un barri que és patrimoni per sí mateix, i no s’hi pot pintar. La nostra funció parteix de la base que s’han de buscar petits espais o petites escletxes on ens podem inserir. La gent, a mida que el temps passa, s’hi va engrescant i es crea una sinèrgia.»

Per últim, parlem de la programació de l’esdeveniment, minuciosament desgranada a la seva pàgina web. Què aporta de nou l’esdeveniment? «Hi ha diferents artistes que proposen projectes molt innovadors. Urban Knitting Barcelona són unes noies que fan ganxet i abriguen el mobiliari urbà.  També hi ha Box-ing, que fa caixes de cartró amb tothom i fa escultures amb caixes. A partir de la interacció amb el públic -els assistents faran caixes i després les col·locaran on ell suggereixi- en crearà una escultura. També hi ha els Domestic Data Streamers, que vam poder veure al Swab -que va utilitzar els murs lliures-: fan preguntes al públic i visualitzen les respostes en forma física, obtenint-ne una mena d’escultura al final. També hi haurà un noi que està dissenyant un robot que pintarà un graffiti, controlant-lo des d’un ordinador. La idea és que sigui una trobada d’eines que es puguin utilitzar en l’espai públic, i que altra gent que vulgui participar-hi i no sàpiga com trobi una plataforma per fer-ho». No s’oblida dels tallers, tampoc: «També hi ha els tallers que fem que fem des de Rebobinart; la part pràctica la portarem als murs. També hi ha Wall People, que faran una obra amb roba: la gent porta la seva roba des de casa, l’estendran, i després a partir de la obra que es farà la gent pot agafar-ne una peça i endur-se-la. A nivell d’activitats, serà més o menys així.» I sobre els artistes? «A nivell d’artistes, n’hi ha de ja consagrats com Albert de Blobs o Enric Sant, que dissenya jocs virtuals, etcètera. Del sector del graffiti hi haurà Sr. X, el Florian Rivière, per exemple». Mirem l’hora i ja se’ns comença a fer tard. Tenim una darrera qüestió:  Per què ells i no altres? «El que tenen en comú és que són una sèrie d’artistes que saben jugar amb la part participativa, com feia el saló de la infància quan érem petits però en versió tots-els-públics: una manera dinàmica de gaudir de l’espai i de la interacció, on cada lloc que visitis et proporcioni una experiència nova, que puguis fer-te sentir teu l’espai i tornis a casa pensant: ‘no m’ho podria haver passat millor, he fet un munt de coses… i he sortit d’aquí amb les mans tacades de pintura‘».