Teatre: La sort

La sort parla de l’experiència dels seus protagonistes, Juli Disla i Jaume Pérez, com a família homoparental i interracial. La peripècia emocional i vital del procés d’adopció, un llarg camí administratiu i judicial amb la finalitat de formar una família.

La sort és també un homenatge al seu fill, que li pugui servir com a Llibre de vida en un futur.

A través de la seva vivència íntima ens parlen de la diversitat, de quins són els models de família, de com vivim les qüestions racials, de quins són els referents, l’entorn on es desenvolupen els menors i de com influeix la política a tot això.

El procés d’adopció nacional es pot allargar fins a vuit anys i no és definitiu fins que la justícia no dicta una resolució d’adopció. Sovint s?ha abordat l?adopció des del conflicte o el drama. D’una banda, per les dificultats a què s’havien de sotmetre els adoptadors i, de l’altra, per l’entorn de què procedeixen els menors. No es pot obviar que darrere de tota adopció hi ha una situació prèvia d’adversitat, però és imprescindible evitar posicions estigmatitzadores. Després de l’adopció la majoria de nens se’n surten positivament, són feliços i fan feliços altres persones. Això no vol dir que els processos d’adopció siguin sempre històries meravelloses. Són històries d’educació i de creixement.