Especulació o remei? Les tendències del sector audiovisual, per Nico Juárez

Nico Juárez Latimer-Knowles, dissenyador transdisciplinar, investigador i docent a l’àrea de projectes de BAU analitza i contraposa el fenomen de les tendències audiovisuals, que presenta any rere any les mil i una novetats del sector.

Parlar de tendències en qualsevol sector és arriscat, ja que implica augurar què passarà en el futur i això no és una tasca fàcil, encara que, d’altra banda, ja se sap, la màgia en general i les arts endevinatòries en particular acostumen a tenir truc. Si bé molts futurs són potencialment possibles, també és cert que si uns quants agents influents es posen d’acord sempre poden induir en una certa direcció. Una reunió del calat del Mobile Word Congress és una invitació a la màxima comunió entre alguns dels vidents més respectats, les marques s’uneixen i al màxim frenesí es produeix un clam lluminós que assenyala la direcció, “tots a perseguir a la pastanaga”.

Com en la indústria de la moda, les tendències pretenen establir conductes de consum, una temporada supera l’altra irremeiablement, es tracta d’un efecte d’obsolescència programada perquè, malgrat que les peces de roba adquirides i la seva materialitat romanguin inalterades, els tons , les formes o els patrons pateixin una vellesa prematura o una mort sobtada inusitada. Pantone i unes quantes marques poderoses posaran el seu granet de sorra, que no hi hagi cap dubte. Però en el cas que ens ocupa, en què podrien consistir aquestes estratègies o estratagemes?

El sector audiovisual viu i beu de dues grans fonts, d’una banda, hi ha tot allò que emana de la producció i distribució de continguts, i de l’altra trobem tot allò relatiu a les eines i dispositius necessaris per generar-los o consumir-los. Tenint en compte aquests dos fronts, contingut i continent, és lògic que augmentar els cabals de distribució per lliurar continguts de resolució altíssima sempre sigui un exercici obligatori. Una pirueta que implica la millora de les infraestructures de servei i la renovació de tots els dispositius de creació i consum. Així que quan el 4K i el 5G estiguin ja a totes les llars i a totes les mans, arribarà el 8K i el 6G, i així successivament fins que el coltan o l’explotació d’un altre mineral implicat diguin prou.

A finals dels 90 el VRML (Virtual Reality Modeling Language) envairia la xarxa, però els estàndards mínims d’usabilitat no van passar l’examen, els usuaris no perdonen, sort en tenim. Altres envestides de Realitat Virtual i Augmentada s’han anat succeint, el 2016 el mateix rei “Mesures”, Mark Zuckerberg, va aterrar a Barcelona amb les ulleres sota el braç. Aquesta vegada sí, era l’any definitiu de la RV, però no va acabar de succeir, fins i tot les Google glasses i la RA es van quedar en un calaix. La indústria del videojoc, i el sector de l’entreteniment en general, han acollit aquestes innovacions, ningú no els resta l’efecte enlluernador i sorprenent. Ara bé, passar del viatge puntual a l’ús prolongat i generalitzat és una altra cosa. És el metavers una realitat o un espai per a l’especulació?

L’emergència climàtica i la crisi econòmica han propiciat que tres dels grans magnats s’hagin aventurat a indagar i invertir buscant alternatives de vida a l’espai. Elon Musk i Jeff Bezos apunten a l’espai exterior, Mark Zuckerberg a l’espai interior. Meta, en definitiva, significa ‘al costat de’, ‘després de’, ‘entre’, ‘amb’ o ‘sobre’. I aquesta és la voluntat dels tres gegants, buscar àrees de negoci ‘al costat’, ‘després de’, ‘entre’, ‘amb’ o ‘sobre’, i així serà malgrat tot, perquè fer-nos dependents de les seves solucions és la seva darrera i veritable “meta”.

El metavers és un lloc per al disseny especulatiu i l’especulació. L’etimologia prové del reflex. Allò que ens reflecteix i ens torna una imatge invertida. Especular és invertir a l’altra banda del mirall on l’espai es duplica i el temps s’atròfia. Com si d’un nou Second Life es tractés tornarem a emular el que passa en aquest costat, a comprar terrenys, construir cases, dissenyar mobles i vestimentes per als nostres avatars, a més de tots els capricis, productes i serveis que se’ns acudeixin. Els disfressarem amb nous llaços i els maquillarem perquè no semblin negocis agressius. En aquesta irrealitat, la criptomoneda i els NFT ja han arribat a conferir preus desorbitats, fins i tot a un humil píxel gris.

Així que ens dediquem a allò que ens dediquem, sí, el sentit comú ens indica que hauríem d’especular a l’altra banda, ja que aquest s’està esgotant. O potser hauríem de posar-hi remei?