Espais / Està passant / Música Fa 5 mesos

Equilibri, Sintonia i Interlocució: les claus de Robert Brufau

En el Districte Creatiu i Cultural de la ciutat de Barcelona hi cohabiten un munt d’espais de talla internacional. Un d’ells és L’Auditori de Barcelona que aviat celebrarà el 25è aniversari de la seva inauguració. Un any també marcat per un relat artístic que posarà punt final a tres temporades que va començar amb La Creació (2020-21), va seguir amb Amor i odi (2021.22) i acabarà amb l’últim episodi Mort o Retorn, que situarà l’oient en l’inevitable final, explorant diferents aproximacions a la mort.  Una aposta ideada pel director de L’Auditori, Robert Brufau i el seu equip.

Hem parlat amb ell perquè ens depuri tot l’engranatge d’aquest equipament tan emblemàtic de la ciutat, com és L’Auditori, i del seu treball i recorregut durant aquests quatre anys que porta al capdavant com a director.

 

El setembre comença el 3r moviment: Mort o Retorn, que clausura aquest relat articulat amb tres anys. Explorarem la mort per a tornar a néixer?

Han estat tres temporades consecutives inspirades en un procés vital amb temes molt universals com la Creació, Amor i Odi i ara amb La Mort o Retorn. Aquest últim, abordem l’aproximació a la mort des de la perspectiva de la cultura occidental i cristiana, i també altres tradicions més orientals apropant-nos a la idea cíclica de l’existència, com la mort del gènere. Aquí, les derivades són infinites. Tindrem molts repertoris centrats en la tradició occidental de clàssica que treballen el tema de la mort, com els grans rèquiems.

En el proper cicle seran temes que es relacionaran més amb els reptes de la societat del segle XXI, més palpables, que reflexionen més amb l’actualitat contemporània.

 

Sempre se l’ha sentit dir que l’OBC és el vaixell insígnia de L’Auditori. Un dels grans reptes quan va entrar a la direcció era posicionar l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) com a instrument de referència. Sembla que el vent bufa a favor?

Estic molt content amb els passos que estem fent, és cert que això forma part d’un procés de llarg recorregut i que els fruits s’aniran recollint en els pròxims anys. Girar un vaixell com aquest en tres anys és impossible, en canvi posar els fonaments del que serà un projecte de futur, aquí sí que es pot començar a construir. Els grans canvis que hem estat implementant són molt significatius en el cas de l’OBC. Per una banda, tenir una interlocució constant amb tot l’equip de gestió i mantenir una bona sintonia amb la direcció musical és fonamental.  Sona obvi, però no sempre passa. Hi ha hagut un canvi en l’equip de gestió, no només la part meva com a director, sinó també l’equip que està gestionant l’OBC, que està fent una feina extraordinària i un seguiment de prop de tots els processos que s’han de tenir en compte.

Per una altra banda, teníem un instrument molt mal tractat, molt malmès al llarg dels anys per culpa d’una llei del 2008 que no permetia incorporar les noves places perdudes que es jubilaven. Això fa que acumuli una fragilitat que no és propi d’una orquestra. Tot això, ho estem reconstruint de nou i ara ja estem per sobre dels vuitanta músics i aquesta reconstrucció s’ha d’acabar amb dos anys.

També cal destacar el tema de la nova direcció musical, que no és menor; és molt important. Hem incorporat una nova titularitat com és Ludovic Morlot que és un músic extraordinari, i no només pels premis que l’avalen, (5 Grammys, impulsor d’un premi Pulitzer, tota la feina que ha fet durant la seva trajectòria) realment ha arribat a dur a terme una tasca de gran valor, com és la recerca impressionant de repertori de compositores i compositors catalans, com també la recerca musicològica, i després cal valorar també tot el projecte que vol desenvolupar amb els instruments de l’Orquestra. És un personatge molt potent que està implicadíssim, i crec que és una sort haver-lo incorporat.

I amb ell completant aquest equip artístic, comptem amb Marta Gardolińska, que és la nostra principal directora convidada, també una directora molt interessant. Més junior, però també amb un perfil molt potent amb una feina excel·lent durant la seva carrera. D’alguna manera, estem en la línia d’unes polítiques de gènere que s’estan implementant des de fa cinc anys de forma molt contundent i esperem que es generi un canvi i un afecte rebot en aquest aspecte, sobretot en els auditoris d’arreu d’Europa. En qualsevol cas, l’Orquestra ha fet un pas endavant molt gran, ara ha normalitzat la presència de dones directores al capdavant i també joves amb un gran talent. Estem tenint molt bones experiències, com és el cas de Stephanie Childress, amb la inauguració del Festival Mozart Nits d’Estiu. No és que sigui jove, acaba de sortir de l’ou! És tan extraordinària que tots els músics l’adoren.

 

Cada any surt una nova fornada de músics excepcionals provinents de les escoles superiors de música, tant de la branca més clàssica com moderna. Quin vincle teniu amb l’ESMUC?

Tenim molta relació. Algun dels bons exemples en el terreny de la música moderna (jazz) és el festival Emergents dedicat als joves talents, on presentem cada nit un dels projectes seleccionats per les escoles (també hi ha joves del Taller de Músics, del Liceu). També presentem L’ESMUC Big Band, cada any en el seu projecte final d’estudi i l’ESMUC Jazz Project, on hi ha involucrat tant professors com alumnes. A banda d’això, també hi ha exalumnes i professors de l’ESMUC com per exemple, Joan Vidal, Lluc Casares, el Néstor Jiménez i el Lluís Vidal, que lideren la Barcelona Nord Orquestra, que actuen i presenten sovint els seus projectes a L’Auditori. Com ells, altres generacions més actuals com Sandra Montfort de “Marala Trio”, artista Valenciana, que presentarà el seu treball més recent. Crec que estem fent bona feina en aquest terreny, el repte en tot cas està en l’àmbit de músiques modernes i dotar-lo de personalitat. Tenim una programació que es diu Sit Back, més encaminada al terreny de cançó d’autor i del Pop que ens funciona molt bé, on col·laborem amb tots els agents principals de la ciutat de música moderna, festivals com el Sonar, el Cruïlla, el Primavera Sound o també amb els agents i sales de concerts com Razzmatazz, l’Afluent, amb propostes molt interessants que estan en el seu univers, però que aquests agents tenen un component de risc que costa d’abordar; i que des de L’Auditori podem assumir amb un espai amb condicions molt específiques que et convida a seure i escoltar amb uns atributs acústics únics.

 

 Quan és el moment de plantejar i fer la tria d’actuacions que aniran dins la programació anual, quins criteris poseu sobre la taula?

 No treballem tant amb les propostes que t’arriben, aquest és un canvi de plantejament important. Hi ha agents programadors que reben moltes propostes i que llavors han de fer una tria. En el nostre cas no som així. Som nosaltres que anem a buscar, que parlem amb tal coproductor, amb tal artista per encarregar-li un projecte. Sí que rebem moltes propostes i que a vegades et funcionen amb el que necessites, però normalment som nosaltres qui les anem a buscar. Depèn també de cada línia d’activitat. Pensa que fem més de 550 concerts a l’any, i la part de simfònica és molt sumptuosa.

El canvi de plantejament, a l’hora d’abordar aquests relats artístics, és molt difícil i és un repte dotar una casa tan diversa amb programació d’una certa personalitat. Així que vam decidir treballar amb relats artístics reals, no marquetinians. Que tenen un argument darrere la programació i, per tant, o bé l’artista s’adapta adequant el seu projecte al nostre relat o bé, vas a buscar un projecte que t’encaixa amb aquest relat. El relat ens marca moltíssim, no et diré el 100%, però si un 80 o 90 % del què decidim fer.

També influeix les personalitats de les programacions: evidentment, tenim un caràcter públic i fa que el nostre compte de resultats sigui molt diferent de la d’una altra entitat de caràcter privat.  Nosaltres hem de tenir un caràcter similar el que tenen altres institucions públiques: com el MNAC, MACBA, CCCB; arriscant i apropant-nos a aquells repertoris que ningú programarà en l’àmbit privat.

 

I com està responent el públic més jove?

Bé, molt bé. De fet, aquest públic no és el problema, al revés. Hi ha una realitat europea, que sovint ho parlem amb altres col·legues internacionals, i és que el públic de la clàssica és un públic envellit. I no és un problema d’ara, manuscrits de l’arxiu del Palau de principis del segle XX ja deien el mateix.

Sempre ha estat un públic amb una etapa més madura de la vida, però cal treballar en contra d’això i no quedar-te amb una actitud conformista. L’abonat de l’Orquestra sí que té un perfil, i en aquest aspecte sí que cal cultivar-lo a la baixa.

Juguem amb l’avantatge que el públic jove no té prejudicis, s’adapta molt a nous i a vells formats. Com més temps portes escoltant música, és més difícil apropar-te a altres formats. De totes maneres, no et vull enganyar, encara tenim feina.

Un dels exercicis que vam fer aquí a la casa va ser instaurar Sampler Series –de l’aprovació de noves músiques que tenim–­ i consisteix a fer un concert a L’Auditori i un altre en un espai museístic de la ciutat i això era estratègic, (sabíem que això s’havia fet a altres llocs d’Europa) que el públic proper a les arts plàstiques és un públic més proper i obert a noves experiències i com que no estava format en el terreny simfònic o clàssic tradicional ni acadèmic, no tenia cap mena de prejudici. I va funcionar molt bé. És curiós que el públic “no format acadèmicament o no melòman” està més obert a noves experiències.

Altres accions ha estat establir els abonaments, potser serà una fórmula que tendirà a reduir-se. Estàs demanant un compromís molt concret. Però pensa que ara també ens abonem més que mai. Només has d’observar el consum que en fem de les plataformes digitals com Netflix o Spotify i altres. Nosaltres programem molta música, cada dia pots venir a veure i escoltar música a L’Auditori. El concepte “oferta gegant + abonament” el tenim. Per tant, vam crear l’abonament tarifa plana a diferents edats i està funcionant molt bé. Tenim la Tarifa Plana 25 i la de 35, amb les que per només 50 o 85 euros, els menors de 25 i 35 anys poden accedir a tota la programació de L’Auditori durant un any. El concepte compromís amb la institució és total.  I si en un futur trobes un equilibri amb totes les edats, pot ser molt positiu.

 

Si parlem de futur no podem al·ludir a les noves tecnologies, molt presents al nostre dia a dia. Últimament, es parla molt de la realitat augmentada i virtual, com també de la nova era del “metaverso” i les NFT. De quina manera espais com l’Auditori estan innovant en aquest sentit? O més aviat, és el torn d mirar de reüll per veure com evoluciona aquesta tecnologia en els usuaris?

 Hi estem pensant i ho tenim a la vista, sobretot els que estem programant i teixint el projecte, però és cert que com a institució pública la norma no ens acompanya, hi ha un terreny normatiu i legal a desenvolupar, que no serà exclusiu de L’Auditori, sinó administratiu. Podríem estar plantejant noves formes de mecenatge, amb finançament NFT, per exemple. Estic segur que a Estats Units s’estan explorant, sobretot perquè les organitzacions són de caràcter més privatiu, però sí que estem abordant molt temes tecnològics on nosaltres podem aportar el nostre granet de sorra. Sense anar més lluny, tot el que estàvem gravant amb l’OBC, i amb encàrrecs que hem realitzat, ho estem gravant amb 3D, per després poder-t’ho descarregar i escoltar-t’ho a la carta. La versió 3D existeix amb tots els instruments, que és un terreny que nosaltres tecnològicament podem ser punters. En altres temes com la comunicació estem llençant un nou web, que si tot va bé serà efectiu a partir del mes d’octubre, que integrarà tot el que serà L’Auditori Play. El gir bàsicament és tota una inversió molt gran en el terreny digital en el sentit d’apropar la música als usuaris i amb productes molt ben acabats i complementaris al directe pur i dur. Tot això, integrat amb un nou sistema CRM de venda. No serem punters en aquest sentit, però sí que aquesta nova plataforma és molt necessària i estarà molt ben feta. Amb continguts no només del que passa a dins a la casa, sinó també amb contingut divulgatiu. Intentar no posar tant l’accent en el directe i mostrar més tot el que tu no pots veure com a públic.

 

Tens alguna novetat més que t’agradaria compartir amb nosaltres?

Estan passant coses molt intenses; com a tots els equipaments grans, tot i ser un equipament públic amb múscul, inèrcia i uns privilegis, hem viscut la pandèmia molt dura i per a tothom i pel sector ha estat un repte molt difícil. Des del punt de vista de la gestió d’una OBC que no podia tocar durant aquest període ha estat un drama. Però estem aconseguint coses molt interessants. Artísticament n’hem parlat molt, i en l’àmbit estructural també estem fent moltes coses. La Llanterna exterior per exemple, feia quinze anys que estava apagada. Serà molt espectacular quan estigui operativa a finals de setembre. Després també cal destacar la intervenció acústica que estem duent a terme a la Sala 1. No s’ha fet mai d’ençà que es va construir. I esperem a finals d’any tenir-la a punt. Ja veureu que serà espectacular.